Les Cases d’Alcanar, conegudes com “Les Cases” s’emplaça al litoral canareu, a 4 km d’Alcanar.

Les Cases d’Alcanar és una de les viles marineres amb més encant de la Costa de l’Ebre, la seva fisonomia d’autèntic poble mariner marcada per una façana marítima que conserva encara les antigues cases de pescadors, juntament amb el port seu port esportiu i pesquer, li confereixen un encant especial únic a les Terres de l’Ebre.

A diferència de la resta de ports pesquers catalans, el de les Cases d’Alcanar, es construí amb l’esforç dels mariners, els quals van haver de fer front a les despeses de construcció, ja que no s’autoritzà la construcció d’un nou port donada la proximitat d’altres ports pesquers importants.

EL PAPER DE LA DONA

La dona ha representat una figura clau per al desenvolupament del poble des del punt de vista de la família. Ha contribuït en moltes tasques crucials per a que els seus marits i altres homes de la famíla puguin sortir a la mar: desempescant, remendant i venent.

Sense aquestes tres funcions no seria possible que els mariners puguèssin sortir a pescar a la mar adequadament. A més a més representen una part molt visible i entranyable del teixit social en tots els aspectes cotidians de la vida dels pescadors.

Les Cases és un poble que es manté ‘verge’ des del punt de vista de l’urbanisme turístic. No hi ha cap hotel ni blocs d’apartaments residencials vora mar, més bé el contrari, es mantenen els prats de la gent de tota la vida. Alcanar i les Cases d’Alcanar: Jardí vora Mar.

LO DELTA

PARLO D’UN RIU MÍTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infànciaté una dolça i secreta remor d’aigua.

Parlo de la verdor d’un delta immens;parlo dels vols dels ibis (milers d’ibiscom volves vives de la neu més blanca)i del flamenc rosat (de l’íntim rosad’un pit de noia gairebé entrevist).

I parlo del coll-verd brunzint per l’airecom la pedra llançada per la fona,de l’anguila subtil com la serpent,la tenca platejada de les basses.Parlo del llarg silenci on es fonienl’aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;parlo -Virgili amic- de l’horta ufana,dels tarongers florits i l’api tendre,de l’aixada i la falç, del gos a l’era.(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d’un riu antic, solcat encarapels vells llaguts: els últims, llegendarisllaguts, tan afuats com una espasa,i carregats de vi, de llana, d’ordi,i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posavaor tremolós a l’aigua amorosida,punts de llum a les ales dels insectes,solars reflectiments als ponts llunyans.Dolça remor de l’aigua en el record.